en vaig á missa, al Bon Succés, ¿sab? Ja ho veurá, una s'ha d' encomenar una mica á Deu. Y passant per aquí 'l dret, lo Bon Succés no es lluny. L' iglesia també es fosca, es veritat, un poch massa fosca. Però es recullideta...hi há la meva Mare de Deu, la dels Dolors... y, ademés, es apropet... Però ¡digui, digui!
—Venía á veure si 'm dava informes d' una cuynera, la Caterina, qu' ha servit á vostès fins ahir.
—¡Ah, prou, prou. Però calli, ¡are hi dono jo! Vostè es la senyora d' aquell segon pis que veyèm del darrera. ¿Oy, qu' está aquí, al tombant, á má dreta? ¡Y què me 'n alegro! ¡Quína casulitat! Vegi... si som vehinas fa un grapat d' anys! ¡Ay, verge dels Dolors, y quína casulitat!... Dígui, dígui, ¿quáns anys fa que hi viu en aquell pis?
—Onze.—respongué, breument,—la Carolina, ja frisosa d' enllestir.
—¡Onze! Donchs ja sab lo de l' inglesa.
—¿De l' inglesa?... No hi atino.
—Sí, senyora: lo de l' inglesa. Anèm, anèm, no 'm fassi paperots! Vaya si ho sab.
—Dispensi, però...
—Anèm, santa-cristiana, que vostè gasta cumpliments y no cal que 'ls gasti. No m' ho faré creure que no ho sápiga. Si hi va haver un aldarull que tot lo veynat ne va anar plè.
—¡Ah! sería alló dels tiros...?
—Rès de tiros, senyora rès de tiros. No vam arribar tant amunt. (Prenent tò narratiu:) L' inglesa era la meva nòra, la dòna del meu fill, ¿sab?
