tartans foscos, curta y sense gorniments. Era, malgrat sos anys, trafeguda y lleugera como una dayna.
—Ay, dispensi, dispensi, senyora, que me la tenen á las foscas.—feu, corrent al balcó.—Aquesta moda de viure á las foscas no m' agrada gens. Filla, no hi estich feta! Allá, á Reus, la servidora es de Reus, això no s' estilava.
Y dihent aixó, 's ficá per entre 'l doble jòch de cortinas y la tauleta maquejada, badá 'l balcó y treyent á fòra un bras y forsejant, no pará fins á obrir de bat á bat las persianas. Llavors, venint á saludar, seguí:
—Aixíns, ¿eh? ¡Mare de Deu, aixín! ¿No es veritat, senyora? Aixíns ens veurèm las caras. No hi há més: jo, sense sol, no puch viure. ¡Oh! crèguiho: ni es bò per la salut! Fícxesshi: aquí la gent se cria com los maigs, tothom está desnarit y gròch com vostè mateixa, y dispensi... ¡Ah, no, no, 'l sol es la vida. Nantros som com las plantas, unas plantetas, filla meva. Y aqueix minyó de criat té la manía dels barcelonins: tot m' ho tanca. ¡Y ja 'l pòt predicar, ja! ¡Pobre de mí que 'l deixís arreglar 'l quarto nostro! Ja forèm morts y enterrats. A verá, això ja es com si la enterressen viva... Però, dispensi, jo no li deixo dir qué se li ofereix.
—Ab pocas paraulas quedarèm entesas. ¿Vostès han tingut...
—¡Ay, míris, que mal fardada! Ni 'l mocador duch ben apuntat. la veurá es que, quan vostè ha trucat, acabava de despullarme. Jo, cada matí, me
