Crits y plors lo distragueren de s' abstracció. Era qu' al atravessar lo près pe 'l peu de l' escala gran, s' havía promogut una escena que partía 'l cor. A la part de fòra del gran reixat, esperavan al près la muller ab sos dos fillets, un á bras, l' altre arrapat é las faldillas, tots la cara encastada en los barrots de ferro.
—¿Ramon, qu' has fet?—cridá la dona plorant.—¡Mira 'ls teus fills, míram á mí!... ¡Deixèulo anar!... ¡Com ho farèm sens ell! ¿Per què l' has mort... ¿Per què t' has perdut?... ¡Per una pessa de dos, senyor, perdre 'ns aixís!
L' interpelat tremolava, los nens ploravan espabordits... l' escarceller va empènyer al Ramon fins á la reixa... sonaren tres petons abrusadors... y 'l près, gròch com la cera, plorant llágrima viva y tambalejantse, 's perdé escala amunt, mentres aquella mare, estrenyent á sos fillets, queya á terra defallída y exclamava singlotejant:
—¡Per una pessa de dos, fills meus! ¡per una pessa de dos! ¡Y jo 'm creya pobra!... Are ho som, fills meus, are ho som!
