folgats cortinatges del llit, y, dins d' aquest, covant la xardoreta d' una matinada primaveral, anava apurant las delicias del no ésser, assaborint los encisos d' aquella sòn prima qu' es cada día com una nova infancia de nostre esperit per sabromosa consciencia y dolsa vaguetat, en Joseph. De sobte, un petó á fior di labbro, suspirat sobre son front, li feu, de primer, badar los ulls ab èxtasis, després, llansarlos ab extranyesa darrera una ombra de dòna, que fugia disfumantse per la paret. Arrambá nerviosament la cortina inmediata á la porta, s' incorporá tot en sèch y, per fi, cridá ab veu trencada:
¡Agneta! ¡Mariagneta!
Un silenci, no inesperat, però sí abrumador, segui á sos crits. Un moment, cinch segons no més, rest parat, preguntantse si estava despert ò somniava, si aquell bes havía sigut ilusió ò realitat. Doná una fortíssima estrebada á la campaneta, pará orella cap á la porta, Y roig, però ab mirada que semblava alegrárseli per moments, acabá exclamant:
—¡No vindrá, no, prou era ella!—
Ella, era la Josefina, la correcta cambrera, encara que jamay havía dat motius pera posar en sospita sa castedat y serior. Però no essent de la muller, ¿de quí sería aquell bes ardent, cautelós y dols al hora, si no de qui era digne d' agradar com la Josefina ho era?
Y torná á aplicar l' orella cada cop més aprop de la porta, lo sobressalt, la sorpresá, la vergonya, una esperansa sensual pintadas á la cara. Però al bulliment de son esperit responía un silenci total,
