sa taula rodona al mitj, plena de lluhentors de cristall y argent, infundiali en lo cor aquell goig suau que causa sempre á las ánimas honradas l' aspecte del benestar. Del fondo d' aquell tò fosch, ressaltava ab agradable elegancia la ben tallada cosina, vestida de setí negre, ab sa corona de cabells rossos qu' un raig de sol acabava de daurar, son rostre llarguet, de color trencat, de perfil correcte, sos llabis cirera, sos ulls y front serens, apenas separats per duas pinzelladetas de bitum simulant las cellas. Fins la Josefina, aquella noya nèta, esprimatxada, de fesomía grega y posat agradosament sèrio, acabava de completar lo quadro.
—Diantre de xicot, si n' es de felís! quína dona més guapa! quína casa! quína pau!—tornava á exclamar en Renom entre sí.
En Joseph li indicá una cadira devant per devant de sa muller, y ans de destapar la sopera, lo matrimoni 's persigná.
—¿Si vos sembla que jo?...—feu irònicament en Renom.
Marit y muller se somrigueren, abaixant l' última 'ls ulls ab piadosa expressió.
—No 'n fassis cas, Mariagneta, sempre será un plaga de la parroquia.
—Un racionalista, cosineta: ja m' ho he sentit abans.—
La cosineta semblé compendre tota la falta d' intenció que duyan aquellas escaramussas, donantho á entendre ab un lleu moviment de cap de dreta á esquerra y una rialleta encisadora.
