sempre novas y encisadoras pera l' Agneta, que plorava y reya y segufa l' urdit del drama ab tota la llusié d' una criatura.
——No ploris tant,—li deya algun cop en Llorens.—Això no es divertirse.
—Y sí, home; ¿no t' agrada reconéixer que tens cor? ¡N' hi ha tants que no 'n tenen! Després, una pensa: Ves si 't passés á tu això d' aquesta pobra dona... y t' adonas de que ets felissa y estas més contenta... y allavors t' estimo més.—
No cal dir qu' això 's refería á un drama hont jugava principalment la gelosía, lo sentiment que més ressò tenía en lo cor de la planxadora.
En Llorens, sens capir ben bé las primeras delicadesas, sé sentfa penetrat de la darrera declaracio, yl' autor dramdtich, sens proposarsho, feya que, aquella tarde,'s retirés á casa, més felís que may, més acostadet que may, un matrimoni d' obrers ja prou entendrit per la lluna de mel. L' Agneta, prima y ayrosa, ab sas orelletas d' escarlata enjoyadas dessobre la seda del mocadoret blau del cap, anava á brasset d' aquell minyonás, roig y fornit, que la duya resplandint de joya. Un y altra caminavan lleugers com daynas per entre 'l garbuix de gent que, com ells, eixia del teatre. La pareila arribava á sa caseta del carrer de la Canuda, sens dir un mot, dantse apretadas de bras, sense veure á ningti, com sol caminar la ditxa.
Las vehinas, qu' á la botiga del sabater jugavan á cartas, deyan al véurels passar:
—¡Qué 'n son de ditxosos!
