En Victoriá Renom arribá á Barcelona á las Onze del matí. En baixant del vagó, lleuger com venía de roba, sens més fato que la cartera de viatge penjant á la bandolera, sortí de l' estació anguilejant entre 'ls passatjers y 's fica tot decidit en un cotxe de plassa.
—Carrer de la Diputació, trescents vint.
—¿No porta equipatge, senyor?
—Nó.
—Avant, donchs,—digué 'l cotxero, pujant d' un blinco á la banqueta y fent petar lo fuhet sobre las moixas orellas del rossí.
La pobra bestia arrencá á córrer posant de manifest tot lo jòch de sa ossamenta á través de son cuyro escarransit y en quinze minuts pogué parar, bé que suhosa y pantejant, á la porta del 320, carrer de la Diputació.
—Arribas á punt, noy,—exclamá, obrint los brassos á en Victoriá, son cosí Joseph,—anavam á esmorzar. ¿Què portas de nou, què portas? ¡Sense
