—Donchs, sí,—salta 'l jove, després de munyirse la barba y bellugar lo cap ab la tristesa de qui dèu fer confessions dolorosass—he vingut d' Amèrica... he tingut moltas desgracias, m' han estafat miserablement, m' han robat fins la camisa com qui diu... Però, en fí, deixèmho estar... Per sòrt meva no hi tornarán. Vull dir que, com li indica ja 'l senyor Pons en la carta, ha mort á Madrid un oncle meu que m' ho deixa tot... Sinó que 'm manca una friolera pera 'l viatje, y jo venía á veure si vostè...
—Ay, fill meu, ha fet tart.
—Li firmaré un pagaré... una lletra...
—Ho sento molt, però... ha fet tart.
—Y donchs, ¿qu' es això? ¿Que també l' han robat per ventura?
—Nó, ¡cá! massa anys, velhi aquí.
—Dispènsi, no ho entench...
—Vull dir que quan era jove, si 'm demanavan un favor se m' omplían de llágrimas los ulls y allá va. No'n sabía negar cap. Però varen escarmentarme y...
—No obstant, vostè no suposará que jo...
—No continúe, ho crech bé... però...
—Me faría un gran favor, y ara sembla que 'm fá pagar lo mal dels altres.
—Rès d' això, fill. La seva desgracia está en que jo 'l vaig pagar llavors.
—No obstant, vostè es rich.
—No ho nego.
—Llavors...
Lo banquer, aixecantse, tocant bonament la espatlla del pidolant y á mitja veu:
