tifa, pe 'ls folgats cortintajes de vellut blau, per l' escampall de papers qu' ocupan la taula ministre entre richs objectes de plata y bronzo de bastant mal gust. Y en sa contemplació, com per una successió misteriosa de recorts, ò potser per llusió de desitjs, de sobte se li esten damunt la taula una bayeta verda, botan los daus, feixos de bitllets, munts de dobletas y pilas de duros en pessa atrauhen sa atenció fins á capficarlo de manera que 'l banquer ja fa estona l' está amidant de cap á peus y ell no ha desclòs encara 'ls llabis.
¡Ah, quína revista qu' ha passat aquell ull de ratolí! ¡Què n' ha llegidas de cosas en aquell front encara jove, ja arrugat, en aquella vista extraviada y marcida per l' insomni, en lo panyo ja pelat d' aquella levita de colzeras lluhissosas!
—¿Què se li oferta?—
Tot sobtat, lo foraster se desperta, avansa fns al peu de la taula y tornant á recobrar la primera expressió de dolsura, allarga al banquer una carta.
Quan lo vellet torna á plegar la carta que ni ha llegit, diu lo jove ab tot aplom:
—Ja ho haurá vist, jo so 'l fill del senyor Bru, l' amich íntim de vostè. ¡Còm l' estimava 'l meu pare!...
—Vostè dirá què 'l porta,—interposa l' altre ab sequedat.
Lo jove, sens invitació prèvia, s' asseu al costat del banquer, que 's mossega 'l llabi, com si ab las dents hagués fet presa d' una nova observació que vol retenir.
