interès, però com si de sobte vejés, que jo era un criatura, s' acontentá responentme ab dos ò tres sacudiments d' espatlla plens de desdeny.
—¡Que no li ha fet bon paper?—
L' home ja diría interiorment: ¡quín posma! però jo ferm que ferm.
—Es que, si li ha fugit, ha sigut per vergonya: però jo ja sé qu' ara li sab greu.—
Ab aquest cop ja no vaig semblar al comediant tan ponsonyós. L' home 'm va creure missatger de la donzella, y encès d' il·lusions qu' afalagaren son amor propi, poch ans ferit, s' aixecá, me prengué del bras y se m' emportá á una saleta retirada pera amohinarme á preguntas.
Li responguí qu' era cosina meva, que 's deya Pura (perque en aquell moment me vaig recordar del nom d' una amigueta aixís batejada, no per altra rahó), y aquest nom va exaltarli tota la febre romántica que duya en caliu. Vaig afegirli qu' era rica, esparvillada y hermosíssima y, ab molt misteri, vaig indicarli que, si li volía parlar á solas, jo sabía lo medi.
—¿Quán?—saltá tot remogut y sense pensar ja en si jo era un criatura, ò pot ser veyent en això una ventatja pera entregarse més confiat que may.
—Ara meteix.—
Ja no va tindre espera. Ab pas cautelós me 'l vaig fer seguir fins al tocador, que, per sòrt meva, estava solitari. Vaig entrarhi primer, fent esperar hi comediant á fòra y, arreu, ab molt misteri,—Vaig eixir dihentli que ja hi podía entrar. L' home
