plata, y, quan s' obrían las demés portas, ja estava l' Agneta ab la planxa á la má, cota damunt la blanca taula de son obrador, llis y lluhent son cabell, un collet enmidonat cenyintli la gola, y apuntat sobre son vestit cendrés de teixits, lo devantal ab pitet, blanch com de paper satinat. Aixís tot lo sant día, fins á l' hora de sopar, qu' en Llorens, son marit, li treya las ventallas y tancava la porta.
Lo barri enter admirava aquell afany de treballar sempre, sostingut ab un somrís als llabis y ajudat per inimitable llestesa. Quan entrava alguna vehina á passarhi l' estona, ò en Llorens, tornant del café á la tarde, s' asseya en un reco pera darli conversa tot fumant un puro, l' Agneta escoltava, garlava també, feya esclatar alguna rialla, perd sens aixecar los ulls de la feyna, planxant, prisant, enmidonant, anant y venint de las cistellas hont depositava aquell bé de Deu de roba, blanca y pulida com una congesta.
—¿No 'n fa massa?—li deyan algun cop.
Y, sens entendre 'ls, responia ella candorosament.
—¿De què?
—De treballar aixís.
—¡Ah, bon Deu! ¿de treballar?... Feyna hi haja... ¿Què volen que fassi?... ¿Ab què passaría 'l temps?—
L' Agneta treballava com canta 'l rossinyol, perque havía nascut pera 'l treball. Res més aburrit per ella que las tardes dels diumenges, si no hagués tingut á son estimat Llorens al costat pera passarlas en algun teatre. Allí, si 'l cos reposava, funcionava l' esperit, lo cor glatía á las emocions dramaticas,
