19
ment aquells castiguaments. Segons que de Alexandre diu Valeri, que un noble caualer d’Alexandre no leu, aquell rependre que trop grans coses desigava, e maiorment en torn les honors dix a ell: «Si ls nostres deus lo teu cors qui és poch aguessen feyt egual a la cobeejança del desig del teu coratge, tot lo segle no poguera compendre. E sabs per què? Car ab la dreta mà tocaries orient e ab la mà sinistra tocaries occident; donchs com lo teu cors no respona al coratge o tu est Déus o hom o no res; si tu est Deus certament deus tu Déu resemblant per ço que dóns beneficis als homes, no pas que ls tolgues lurs coses. Si emperò est hom, considera tu esser mortal per ço que ten perçesques. E si res no est, remenbre-t açò per ço que de tu mateix no sies oblidat. Res no és tant ferm al qual no sia perill del flach. Car lo leó molt fort avegades és feyt menjar d’ocells molts poquets». La segona rahó d’aquest trobament si fo per esquivar ociositats e deports. E d’açò diu Senecha a Lucill: «Ociositat séns letres mort és e sepultura de hom viu». E Varró, en les sentencies sues, dix que ls viandants no van per ço que vaguen, en axí la vida no es feyta per rahó de si matexa mas per ço que en ella sia feyta alguna cosa preclara bella e resplandent. E per açò lo trobador del present joch no solament atrobà aquell per ço que corregís lo Rey, mas per ço que ociositat e tristicia causada e nodrida per aquella ociositat fos ensenyat a esquivar e lunyar. Car molts
