.jpg)
Si algun objecte vestit am la materia sembla tenir una ànima a dintre, una ànima que parli, que plori, que canti i que sospiri, ets tu, oh campana!; tu, que am la veu de bronze remous en el cor de l'home les alegries i les
tristeses més intimes, aquelles que no traspuen a fòra guardades en els fulls arracerats de la quietut més fonda.
Sospesa al cim del campanar, voltada sempre de nuvols, de llum, de serenes i d'estrelles, a tothora respires aquella santa soletat de les altures, feta de glaces d'èter, on les veus no hi arriben i hi arriben els sospirs; on la paraula no hi puja i les pregaries hi volen; on les ànimes ni passen al llençar-se a seguir la ruta espiritual [il·legible]e llur romiatge invisible; sola allí enlaire, voltada de flors d'escletxa obertes de cara al
