veritat, perquè es l'unic defecte positiu d'aquells animalets graciosos. Se feien mestresses de tot, entraven per tot, encara que hi haguessin malalts a la casa; s'enteraven de tot lo que menjaven les families, se ficaven de peus i de mans a dintre de lo més sagrat de la beguda, i la tastaven, i fins molts cops hi prenien banys, nadant i desnadant com si fossin a casa seva; se prenien la franquesa de fer pessigolles a les noies més honestes, de fer servir de passeig a les més venerables calves; de manera que ja es compondrà que no pecaven de prudentes; però, fòra això, ho feien am tanta ignocencia, tant de per riure, am tanta gracia i am tanta dolçura, que tot sels podia perdonar a cambi de l'alegria que duien allí on les necessitaven i el tracte afable i seguit que tenien am tot-hom, ja que no feien com els goços, que bordaven als qui veien mal vestits. Elles, com més pobres eren, més eb freqüentaven, sense miraments ni escrúpols, i sense vanitats ridicoles.
A tenir una mica de protecció, aquests aucellets casolans, haurien tingut molta familia (i això que no l'escassejaven), i les cases i els carrers i el poble s'hauria vist més animat, sense comptar lo que hauria guanyat l'industria i el comerç i l'agricultura, que no he tingut temps de comptar-ho. Però no n tenien
Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/85
Aquesta pàgina ha estat revisada.
