la tardança de la mort. Jueu, no ns abandonis, sigues la nostra estrella, l'estrella negra de la nit.
Ja es fosc. En el cel comencen a puntejar les estrelles. La carretera encara es blanca, i per ella van passant les tristes siluetes dels caminants de la terra. Les veus de la nit comencen a sentir-se, i allà al lluny, perdent-se amb elles, se sent encara la veu del Jueu Errant.
Veniu i camineu sense mai parar per aquesta ratlla blanca. Veniu per la llarga carretera.
S'ha fet nit. On van els caminants de la terra, ni ells mateixos ho saben. Van d'esma, atrets per lo desconegut, fiant-se en lo que vindrà, provant sempre terres noves com remeis nous an els seus mals, fascinats del blau cel lluny, i... qui sab!... somniant pot-ser en lo infinit, en el sempre més d'un fatalisme sense limits.
Pot-ser això senten, i pot-ser són els sols filosops que practiquen.
El seu rastre deixa un desig de seguir-los, un agre-dolç, sentit i fugit depressa, de compassió i simpatia.
