quan tots, asseguts, volten una mala taula, se treu la tapadora, i els crits dels petits fan chor am l'alegria dels grans, i l'aire passa gronxant el bon humor, i hi ha un moment que la felicitat sembla obrir els braços an aquella bona gent; un moment curt, que aquells jardins ho semblen, i somriuen les branques, com si volguessin florir tot d'un plegat.
Però ve la nit, la nit gelada i negra, i tot queda altra vegada com mort de pena i fredor. La gent se n'ha anat, i la neu torna a caure a borrallons, baixant sempre, baixant quieta i muda, com tempestat sense veu.
Una nit, una de les més fredes, una criatura de vuit anys, sense altra casa que una d'aquelles barraques, va quedar-s'hi, en un recó. Tota la nit va xiular el vent, entrant per les juntures, fent trontollar la teulada, tombant els arbres secs, i diu que la noia, al sò d'aquella remor, va quedar-se adormida pera no despertar mai més.
Planta malaltiça que era, va morir, com les antes, víctima d'aquells jardins-cementiris, aquells recons de fredor on les flors viuen morint-se, i on la terra no serveix més que de tomba.
