l'istiu; pels costipats i pulmonies, els espectacles de l'aire; i de les amples perspectives del paisatge i de la soletat del camp sols n'ha sentit parlar als poetes i als pagesos.
Per això mateix, com es llei natural de l'home voler lo que no té, com més endins viu d'una ciutat, més desitja estar-ne ben enfòra.
Si té per un passament, puja al tren i les emprèn amb ell per terrers on se parlin llengües ben extrangeres. Si no pot anar tant lluny, compra una torra i la disfruta per servei obligatori. Si ni això pot fer, lloga pis, am jardí, que serveix al mateix temps d'esbarjo als veíns de més amunt.
Però a París són molts, però molts mils, que també anyoren el camp i no tenen ni un cel obert on sortir a respirar.
Gent que viuen espessos en cases que s'enfilen als nuvols, am adicions de teulades l golfes i requartets pera enquibir-hi estadants que dormen apilotats en cambres al fons de foscos corredors on l'humitat es verge i tenyel:
