que sospirava, i va deixar-se caure asseguda i clavà ls ulls en els vidres.
— Si m'hagués conegut fa tres mesos! — va dir-me l'endemà, a la mateixa hora. — Ara li puc dir : allavòres si que m'hauria pogut treure un bon retrato. Tant alegra, tant riallera que estava! Tot me feia riure. La meva germana m tenia de renyar a cada moment, i res hi valia... Per ballar, tenia com un deliri. Miri: veu aquestes faldilles? Les duia l dia de l'ultim sarau. Qui ho diria, eh? Era en el primer que anava, i els vaig ballar tots, tots: més n'hi haguessin hagut. Diuen que allò m va fer mal; però jo no ho crec. Me va agafar aquesta tos, que asseguren que no té cap importància, però jo no sé, jo no sé què n pensi. Hi ha vegades que crec que no serà res; però d'altres tinc una por de morir-me que fins ploro, jo que mai havia plorat!... Però no sé per què li-explico aquestes coses...
— Tingui coratge, que no trigarà a curar-se.
— Que es metge, vostè?
— Que no veu que soc pintor?
— Ja he veig. Li deia de broma. Que ra'agrada la pintura! Veu? Si jo fes de pintor,
