Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/51

gades semblava una criatura, i altres una velleta; però devia tenir uns setze anys. Pobra flor! Poncella i ja desfullant-se!
— Escolti, — va dir-me am veu apagada; — que li faig nosa?
— No, filla : de cap manera.
— Es que, si li privo la vista, me n'aniré.
— No s mogui pas : primer me n'aniria jo.
No 's va moure, pobreta; no 's va moure ni un moment, no més quan tossis. No s va moure mentres el sol va tocar-la, amanyagant-li les mans, besant-li la cara, omplint-la de petons d'or, coronant-la de rodones de reflexes, amorosint la fredor d'aquell cos que s'apagava.
Jo no podia pintar : no veia l quadro, no veia sinó ella. Quieta, arrupida i tremolosa, les flors, les altres flors, semblava que la miressin, i tot guaitava la figura, i tot desapareixia, i ella era tot el quadro. Lo demés feia d'aureola, de fondo, de celatge blau. Les plantes marcides, les parets pintades, l'ombra de l'enredadera, les rodonetes de sol, tot se fonia, tot s'esfumava, voltant aquella nota tant trista, aquella gran flor, més hermosa i més [il·legible]arcida que les altres, torcent el coll com els lliris.
D'instint, com aquell que pinta una flor [il·legible]és en el quadro, vaig començar-la a pintar