Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/15

barreja de coses aventureres, sense forma i sense solta.
Mentres durava l dinar, jo no deia una paraula, i es que m parlaven castellà, i això m tenia encongit de tal manera que m durava l'ensopiment fins als postres.
Fòra d'això, tenia raó l senyor Quim : me tractaven com si fos de la familia. Lo que es per mi, no quedaven de dir-se lo que ls venia a la boca. La dòna del senyor Quim, en català del clar i corrent, el mirava am tal despreci, li parlava am tal sobirana altivesa, que molts dies era l mestre en persona l que s quedava sense postres, fugint dels crits i aixecant-se de dinar més trist que si hagués vingut d'un enterro.
Aquells dies, a la tarda, pagava lo que prometia : plovien les palmetades com a pedra, i jo sol sabia d'on venien, sent com era l'unic entrant de la casa.
Jo rebia ls recados de confiança, tenia entrada a la cuina, podia anar al número cent sense alçar dits ni altres signes cabalistics, i una vegada cada mes ajudava a fer tinta, una tinta feta de boles de xiprer casolà, d'aquests xiprers de transició que hi ha a les portes dels cafés de sisos i a les tavernes de luxe, i que [il·legible] un suc blavenc, poc vist sobre l cartipaç, però negre sobre la cara i toçut sobre la roba prova de la més coenta bugada.