(1) P. 123, l. 10:—e vartut (sic) á sostener les nafres, es á dir, coratge pera sufrir les nafres. La forma sostener sembla castellanisada, com algunes altres que lo autor emplea. Consultada en lo Diccionari inédit del malaguanyat Aguiló, la he trobada sols usada per Vicens Comes, autor del segle xiv.
(2) P. 124, l. 7:—e segons Macrobi la proppia color es de foch... Mes avall en la lin. 17 se llegeix propia que es la verdadera lliçó.—Milá, Obras completas. t. III. p. 490 al transcriure un fragment de lo començament del Llibre II de la novela, en lo lleuger estudi que li dedica, interpreta erradament aquest passatje en la següent forma: e segons ara trobi la proppia, etc.
(3) P. 124, l. 14:—lo leo qui a Dante se mostra... Lo autor se serveix indistintament de les formes Dante (p. 124, 374, 381) y Dant (p. 295, 380) que es la propia catalana. En tot cas la primera pot considerarse també com un italianisme. Lo traductor de la Divina Comedia, Andreu Fabrer, empleá sempre la segona. Comença la Comedia de Dant Allighieri de Florença, etc. (Vid. la edició de D. Cayetá Vidal y Valenciano. Barcelona 1878). Encara que lo nostre escriptor aludesca en aquest passatje per primera vegada al famós poeta italiá, ja ha seguit abans les seves petjades en lo capitol del Llibre I, (p. 64) que podriam anomenar de la visio del cor menjat, sentida adaptació de la maravigliosa visione del cap. III de la Vita Nuova.
(4) P. 126, l. 4:—ades vos enfelloniu ab vos matexa, ades vos matau ab vostres mans. Generalment en lo llenguatje de Curial, que peca per afectació y arcaisme, se usan las formes verbals de les segones persones del plural en ats, ets, its, que per tradició literaria conservava lo llenguatje escrit, pero que de molt temps abans ja havien desaparegut de la llengua parlada. Recordis lo tornau de P. Vidal, posat en boca de catalans. No es aquesta la única y sola vegada en que 's presenta en lo nostre text la eufonisació de la t final en u de les formes verbals indicades; podriam citar molts mes exemples, v. gr. p. 88 e digau, p. 93, lexau, p. 157, molt parlau, etc., etc. Es de notar que en lo Tirant lo Blanch que ofereix molts mes recorts que 'l Curial de la llengua viva y parlada, apenes surten aquestes formes verbals en ats, ets, its, predominant casi sempre les correlatives mes eufoniques y mes vulgars en ur.
(5) P. 145, l. 6:—que resta pus á fer á breus sens pietat? Sembla que referintse aqui á la mala costum d'alguns cavallers de pendre pels cabells á les donzelles, lo sentit de la frase es clar. Vegis