Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/538

Aquesta pàgina ha estat revisada.
518
notes.

estandart negre ab la següent llegenda francesa: ans anuie que pitie (p.506). Tots aquestos mots y llegendes en francés confirman que les arts de la cavalleria derivavan en aquella época principalment de models ultra-pirinaichs, observació feta ja per lo eminent romanista Morel-Fatio (Grundis der Romanische Philologie, III. 3. Katalanische Litteratur p.114). La influencia de lectures franceses se nota ademés no sols per les continues alusions als llibres de Tristan y Lancelot vulgarisats per Chretien de Troyes en lo segle xii, sino per certs galicismes com armurers, mestre dostal, renarts burells y altres, y sobre tot per la molta afició del autor á sovintejar noms propis francesos com v. gr. los dels herauts Bon Panser y Bonté, y los dels cavallers, Bertran del Chastell, Jacques de Mombrun, Auger Belliam, Parrot, Perrin, lo Sanglier de Vilahir, etc. En son viatje al torneig de Melu, Curial fa nit en un convent de monjes que porten casi totes noms ilustres en la historia de aquella nació: Gileta de Berri, Johannina de Borbo, Isabel de Bar, Caterina d'Orleans, Matta d'Armanyach, Beatriu de Foix y Yoland Lemengre germana de Johan Lemengre. Lo recort d'aquest personatje, qui no es altre que Jean II le Meingre (1366-1421) anomenat Bocicaut, marescal de França y gobernador de Genova, una de les figures mes grans de sa época sots los regnat de Carles VI, lo qual exerci en l'Orient una influencia considerable (V. La France en Orient au XIV siecle. Expeditions du Marechal Bocicaut par J. Delaville le Roulx. Paris. 1886), es també sumament interessant y mostra un conexement regular per nostre autor de la historia francesa. Son esperit se manifesta axi mateix mes favorable á França que als espanyols com se pot veure per lo següent passatje: «car costuma es molt natural daquesta nacio, que com a un gentil hom ve algun cas tan sinistre que perda la sua honor e devenga pobre, no li fall un bordo ab que sen va demanant almoynes a Sant Jaume en romeria. E es lo contrari dels spanyols, que tantost tornen pobres ab aquella matexa pobretat devenen ladres e robadors de camins (p.294). No sempre tot son elogis (p.142), me may arriba á dir com lo autor de Tirant lo Blanch... aquestos francesos son molt mala gent. (Ed. Aguiló. II. 297).

(5) P. 43, l. 22:—e feu pendre sagrament als cauallers que no tenien scrits, pedres, conjurs ne altres artificis que aiudar los poguessen. Curiosa superstició, molt freqüent en aquells temps en los torneigs. Per lo vehinat y mes continuu contacte ab França s'arrelaren aquí mes que en lo restant d'Espanya les arts mágiques y tota mena de supersticions. (V. La Alquimia en España, por D. José Ramón de Luanco. 2 vol. 1889-1897). A pesar d'axó ni en la obra de Ramón Llull «Libre del orde de cavayleria», ni en lo «Sumari de les batalles á ultrança» de Pere Joan Ferrer, cavaller, á fi del s. xv, he trobat res que 's relacione ab elles. Ramón Llull, com es de suposar, se les mostra molt contrari escribint en la Sisena part de dita obra: Mas cauayler qui dayso fa lo contrari et creu en auirs et auaranys, fa contra Deu, etc.» (Ed. Aguiló, Barcelona, 1879. p. XXXI).