Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/431

Aquesta pàgina ha estat revisada.
411
Llibre tercer.

legir e scriure, en manera que quant Faraig noy ere, ella e Johan nulls temps se partien. Empero com Faraig venia, elles se cobrien tan fort que no mostrauan que james parlauan ab los catius. Empero Faraig los anaua a veure, e ells se clamauan del mal menjar e de la poca cura que hauien dells, e Faraig tantost manaua quels fos donat a menjar, reptant les que no eren pera pensar dos catius. La mare responia:—Be par que mes amats ells que nos, e yo no crech que tan be sien tractats los catius moros per los chrestians, e be hauets vos oyt lo desayre que mon cosi passa en Barchinona, e a bona fe aquests mo pagaran. Faraig reya, diguent:—Quiny mal meren aquests que en ma fe no crech millors catius hague al mon. Ells fan be ço que han a fer, e cascu treballa per dos homens; perque yous prech los donets be a menjar e sien comportats algun poch. E tantost en laltre jorn Faraig sen tornaua a Tuniç, de que elles hauien gran goig, car mes amauen veureli les espatles que la cara, e tantost elles visitauen los catius, e axi los catius estauan be, sis pot dir catius poder be hauer. Empero com Johan no curas de Cammar daquella cura que ella volguera, la mesquina de Cammar que encesa era del foch de Curial, qui en ella com en forn de vidre cremaua, se consumaua tots jorns e perdia ço que los catius cobrauan, car ella no podia menjar ne dormir, e los catius menjauan be e dormiren mills e hauien plaer perque Faraig sestaua en Tuniç, car com ell venia los catius perdien tot lo be que ell absent los ere fet.