Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/349

Aquesta pàgina ha estat revisada.
329
Llibre segon.

de aquestes paraules, torbat ultre manera, mut e sens paraula estech un poch, mas tantost inuoca Sant Pere dient si hauia perdudes en aquest cas les claus de Parays, o si les tenia, volgues usar de son ofici a fi que un troç de fust no li vedas la entrada.—Callats, dix Melchior, que no es aquest aquell Parays del qual te les claus Sant Pere; luny es lo un del altre e les leys forts diuerses. Empero cas que vullats que aquest sia Parays, siats cert que en aquest ni en aquell nos pot entrar sino passant primer per Purgatori, e axi anem a casa nostra, dix Melchior, e per ventura conexerets no esser tant lo mal com pensats. Perque a força quaix muda Curial daquell loch e feren lur via.

146.

A

Y de mi, e com scriure sens plorar aquest doloros partiment! Certes la força defall als meus dits e cau la ploma en mig del paper blanch e tacal en diuerses lochs; ja oblit mi mateix e mir lo desauenturat Curial, qui sen va ab passos descomposts e la cara tota torbada. O Curial, ¿e on lexas la gracia e lo donari del teu anar? No son aqueys los teus mouiments; tornals a aquell de qui son; recobra los teus propris. ¿Per quet cambies per altri? No est content de ço que Deus, axi com artificial e natura seruenta sua copiosament tan donat? Est fembra que no es contenta de bellesa que hage, per molta que sia, e creix la per tot son poder e saber ab artifici manual e or; dona los seus mouiments, ara en una