Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/348

328

Curial y Guelfa.

rant, tenint los genolls ficats a la polleguera de la porta de la cambra de la Guelfa, pogues esclatar, yom pens que aquella mort fora estat un dolç remey a la sua dolor, car la mort haguera acabades totes les sues mundanals penes. E es ver que aquesta desconexent Antropos, qui menaça tots los viuents ab lo seu coltell afilat, ab lo qual talla los fils de la vida de cascu, es de tan crua condicio, que les mes voltes mata aquells qui han desig de hauer en aquest mon longa durada; e aquells qui la inuoquen e cerquen, mira ab menys preu, e despuys girals la sua fastijosa cara e ronçant un poch lo nas, alargant e voltant los labis fa apares que no oia, axi com serp sorda. E fingint se orba no perdona a voler que hi venga, ans mata los uns e lexa los altres algun temps; car tot lo seu deport es banyar se en lagrimes, les quals ab diuerses arguments se esforça traure dels ulls dels plorants. Certes aquell doloros jorn que Curial de la cambra de la Guelfa parti, cuydi morir, e en aquell cas poch desig hauie de viure, e encara com me recorda, conuidat per les lagremes daquell doloros Curial, li cuyt fer companyia. Perque com la Guelfa se fos ja apartada de la porta e Curial sens esser oyt vanament se scusas, confortat per Melchior, fonch lleuat de terra e ab moltes paraules request de que de tal plor se volgues abstenir, e que certament millor partit sen portaua que no relexaua a la Guelfa, segons se prouaria per viues rahons dauant justificat arbitre. Empero Curial no atenent a la vera sentencia