Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/309

Aquesta pàgina ha estat revisada.
289
Llibre segon.

108.

S

ENYOR Curial, veritat es que yo empes de mal consell emprengui combatreus a tota ma requesta. E alguns, ignorants lo punt en que yo era lo dia de la batalla quant lo Rey se mes en mig, parlen e fan juhy de ço que no saben e dien ço que no es ne fonch en lo mon, per que yo qui se la veritat del fet mills que altre, per toldre materia de quistionar, vull publicar lo punt en que yo era. Ver es, Curial, que yo era ja tan cansat e tan las que no podia pus en auant, e vos me feriats continuament mills e pus fort que james. E en lo cas que yom meti en lo angle del camp cuydi trobar alli remey, lo qual per vostres mans me fonch tolt, car poch maguera valgut segons que yo conegui tantost, que alli mateix vos maguerats mes a mort si lo Rey no ho hagues tolt, de que yo no li sent punt de grat; e per ço axi com home fora de seny, maferraua ab vos desijos de morir, car de escapar no era fora de sperança. E plagues a Deu que axis fos seguit, car nom aferraua ab vos sino per tenirme en estant, car en altre manera fora caygut de cansament. Empero lo Rey, al qual yo no pogui resistir, mestorce de mort, la qual per tot mon poder yo cercaua entre vostres mans e ja la veya visiblement, mas per temença del Rey fugi em desparegue. Perque yo, axi com a menor e de pobre força en esguart vostre, me ret a vos açi en aquesta plaça, ço que aquell jorn per cosa del mon no haguera fet, e fets de mi vostra volentat sens que per mi ne per altre nous sera tolt.