Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/281

Aquesta pàgina ha estat revisada.
261
Llibre segon.

ansiosa prega sa mare, que axi ab lo Rey com ab los altres senyors se volgues treballar que aquella batalla nos faes, sabent certament que no obstant que Curial fos valent e molt forts caualler, empero lo Sanglier, segons la fama e les brauures que de si feya, passaua e excedia tots los cauallers bons. E encara que Curial fos tan bo e millor, ella no volia sperar la pahor de la fi de la batalla, la qual esta en gran dubte. E dix mes:—Senyora, segons yo he entes, ells no han raho de combatre, ney ha cas per lo qual batalla hage loch. E axi a vos que sots dona ja en dies, se pertany tractar tals paus e lleuar de cami aquest fet; sabent certament que si, ço que Deu no vulla, los fets succehian mal a Curial, de mi deuets sperar la mort, car ja no placia a Deu que yo visca tant que oia males noues de Curial, nel veia morir mala mort ne en perill daquella. E daltre part, que aço tot es gelosia e enueia que li han per mi: e tot hom diria; per Laquesis venen aquestes coses. E pensats quina honor men ve. Ja plagues a Deu que nulls temps lo hagues vist o al menys no fos venguda açi.

87.

F

ILLA mia, yo he ben entes tot ço que tu mas dit, e veigte enganyada en tres maneres: la primera, que tu ames home qui no es couinent a la tua noblesa; la segona, que Curial ama altra que yo per oyda conech molt be; terçament, que perts per ell un dels pus nobles matrimonis del mon. E que