Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/271

251

Llibre segon.

cia, e de ço li crexia la superbia, que era tan forts de la persona que no dubtaua cosa que dauant li vengues, e mes auant que los fets li hauien succeyt be fins aquell jorn. E daltra part que era en fama del pus valent caualler del mon, pus ardit e pus brau, e ell sentint la fama, e semblantment trobantse per aquesta causa molt fauorit, loat e temut, menyspreaua tots los altres cauallers. E deya publicament que no eren stats res los fets de Tristany ne de Lançalot, car los cauallers eren sens armes e la gent era molt flaca, axi de força com de cor, e si per ventura algun se gosaua mostrar algun poch, tots los altres fugien e li hauien pahor, e que si ara fossen vius e ab ells encara Hector, Hercules e Achilles, dels quals les actors tantes coses hauien scrites, trobarien sens cercar molts cauallers quils faren atentar. E per aquesta via aquest Senglar de Vilahir ere en gran stima, e los senyors li feyen molta honor e fonch tan festeiat en la sua venguda que cuyda perdrel seny. E com fos demanat de ço que li hauia esdeuengut en lo viage que hauia fet, comptaua moltes marauelles, les quals aparien miracles als que ho hoyen, axi de batalles entre moros, en les quals ell ere stat e tots temps vencedor, e axi mateix ab altres gents per terra e per mar, atribuint assi mateix la gloria de la victoria, affermant que si ell no fos, de tot en tot foren perduts aquells ab los quals ell era. Tots lo mirauen e quasi torbats de tanta strenuitat lo hauien per lo pus singular caualler del mon, e molts deyen;