Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/250

230

Curial y Guelfa.

Vergues e lo senyor de Sant Jordi, los quals foren aleuiats en les riques tendes de Curial. E com foren entrats dins, lo sopar fonch prest e, desarmats, soparen ab molt gran plaer, tots temps parlant de les marauelles que aquell jorn en lo torneig se eren fetes. Los senyors de Vergues e de Sant Jordi qui veren Curial, digueren que certes aquest era lo pus bell caualler que James haguessen vist, e altarense dell en tant que a altra part no podien girar los ulls. Empero Curial feya tanta reuerencia al Rey com podia. La donchs lo senyor de Vergues, qui viu la honor que al Caualler de les spases era feta e nol conegues, moria de desig de saber qui era. E acostantse a Curial, pregal tant com pogue en lo mon que li volgues fer tanta gracia, que li volgues dir qui era aquell caualler. Curial respos que puys ell era present, que loy demanas que sens falla ell li ho diria. E com abdosos se girassen a mirar lo Rey e Curial ries, lo Rey dix:—¿Que es axo?—E ell respos:—Senyor, aquest caualler se rancura de vos rahonablement, car diu queus es deguda gran honor e molta reuerencia, segons lo seu parer, e ell no sabent qui sots, no pot fer ço que deuria a son semblant, e axi es. E mes diu que aci no ha enganats sino ell e son companyo, car tots los altres vos conexen e ells no poden pensar qui sots. Per queus suplica tant com pot, per esser vengut aci en vostra companyia e semblantment per queus sie obligat tota la sua vida, que nous vullats a ell celar. E yo se certament, senyor,