Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/193

173

Llibre segon.

nom Carles de Monbrun, caualler valent e pus germa del mort, laltre ha nom Jaques de Monbrun, oncle seu. ¿E venen per aquest cami? dix Curial:—Si fan, respos lo nan; auans de gran stona los trobarets. La donchs dix Curial:—Amich, ves en nom de Deu, que com seras al monastir trobaras noues del caualler que vas cercant, e poras saber tot aqueix fet com ses esdeuengut. Respos lo nan:—Donchs senyor, prech vos que mudets lo cami, car aquells dos cauallers venen tan fellons que per res del mon nous lexeran sens batalla. Curial dix:—Moltes gracies per lo bon consell: de mi ells no hauran cura que tan poch haure yo cura dells.—¿E si ells nous lexen anar auant sens batalla, dix lo nan, que farets? Respos Curial:—Ara no ho se, quant vindra lo cas, vindra lo consell. Ab tant lo nan sen parti, e ana al monastir on troba lo senyor de Monlesu que encara no ere guarit, ne sabia res del fet, car Curial hauia manat que no loy diguessen, e lo nan interroga Labat sobre aquest cas, e Labat li mostra lo cartell on era scrita tota la gesta. Perque lo nan dix:—Es lo caualler que yo encontri ara en lo cami, ab una donzella, e portaua un escut negre.—Aqueix mateix es, dix Labat.—Certes a la ora dara, dix lo nan, yom pens que ell sie mort, car ell feya tal cami que ell encontraria certament los quil van cercant per toldre li la vida. Perque en un punt metent se a cauall fort cuytadament, sen torna per lo cami on ere vengut, e ana tant que aconsegui a Curial, e dix li:—Caualler, ¿com hauets tan poch seny sabent