Curial estech alguns pochs dies, dins los quals fonch guarit de les sues plagues, e aparellas molt be darmes e de cauall, e mes se en punt de partir e continuar son cami.
23.
ES monges prengueren lo caualler e ab gran treball lo amenaren al monastir e meteren lo en un llit e aquil feren curar de les nafres que tenia, e entre tant nulls temps li parlaren de cosa que en enuig li degues venir. Empero per lo haraut hauien ben sabut tot lo fet dell e de Curial, e com se fos proueyt darmes e de cauall e volgues partir, dix:—Senyores, a Deu siats comanades, yous promet en ma bona fe que si yo encontre lo caualler que sabets, yo li toldre la donzella mal que li pes e fare dell ço que ell haguera volgut fer de mi si hagues pogut. La Priora, qui amaua molt a Curial, respos:—Caualler, ¿encara no hauets cobrat lo seny, e no hauets vergonya de dir aquestes paraules? ¿Per que no demanats a vostre haraut en quiyn punt erets com nosaltres venguem a vos, car veig que vos no ho sabets? Yous prech que no li anets pus detras ne haiats cura de la sua donzella, car segons ço que yo he entreoyt vos no guanyarets res ab ell, e siats cert que no trobarets en tot loch priores queus estorcen de mort.—¿E com, senyora, dix lo caualler, e en quiyn punt era yo com vos atengues?—Digats loy vos, haraut, dix la Priora. La donchs lo haraut li dix:—Certes mossenyor, vos erets en tan auol punt, que de vos a
