Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/181

161

Llibre segon.

ques fer sil alciuria ol lexaria a vida. Entant les senyores foren ateses, e metentse a peu corregueren a Curial, e clamaren li merce que no combates pus fins que haguessen parlat ab ell. Perque ell tantost se feu arrere, e be que ho hauia mester, car ere tant cansat que si laltre hagues pogut combatre no haguera durat longament. La senyora Priora ana primerament al caualler que jahia, e lo haraut lleua la ventalla del elm, e mirarenlo e paria que fos mort, empero ell ere viu sino que staua tan treballat del cansament, que no podia tornar ale ne per conseguent parlar, e daltra part que era fora de seny per los colps que hauia reebuts al cap. E axi staua tan tabuxat que anuides podia abrir los ulls, perque la Priora ab aquelles senyores, lançaren li aygua ros per la cara, e torcarenli la suor, axi que ell cobra lo sentiment, e elles, fet fer un llit de llurs mantells, meteren lo dins e sil començaren a interrogar com se sentia, e ell respos axi com pogue, que be e que volia tornar a la batalla, de que les monges e laltre gent rieren molt veent lo en tan auol punt e encara cercaua son dan. Perque la Priora dix:—Senyor caualler, yous prech per aquella honor e per aquell be que en vos es, que vos me vullats otorgar una gracia queus vull demanar; lo caualler ho otorga. La Priora dix ladonchs:—Ço quem hauets donat es la pau del caualler e de vos, e que hauentlo per quiti daquesta batalla sen pusca anar quitament. Lo caualler respos:—Senyora, per amor de vos yo son content