Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/180

160

Curial y Guelfa.

yo veig gran pols e pens que sien gents qui venen vers nosaltres, e si auans que ells atengan no venjats vostre cauall, pens me queus sera tolta auinentesa de fer ho si ells se meten entre nos. Per que lo caualler alçat aquell romput e poch escut que li ere romas, streny la spasa e comença a moure contra Curial. Mas Curial feu un salt axi leuger com si aquell dia no hagues combatut, e acostantse al caualler fer lo de la spasa e lo caualler a ell ardidament, e cascu ajusta força a forces. E Curial desijant la honor daquesta batalla auans que aquella gent vengues, despen tota la sua força e prodigalment li dona durs e pesants colps, e combat lo molt vigorosament, e ab tanta virtut e aspresa, que lo caualler ja no sabia on tenia mans ne peus. Car no solament de ferir, mas encara de defendres solament no li era donat loch, ans tot torbat se feya atras, e ne trobaua loch on cercas la sua salut, car no hauia ja esperança en la virtut de la sua caualleria, e Curial lo feria continuament, e mills e pus fort que james. Perque lo haraut qui viu son senyor en tan auol punt, ficant sperons correch vers aquelles gents qui venien per lo cami, e troba que era la Priora del monastir don eren partits aquella matinada ab gran colp de monges, e dix los tot plorant:—Correts, senyores, sino mon senyor es mort. Per que les monges corren ab la maior cuyta que poden e per be que cuytassen ja lo caualler, qui de cansament e de la sanch perduda tenir nos podia, ere caygut despatles, e Curial staua tot ert e no sabia