metres de llarg, amb vaina de cuiro i manec d'òs o nacre.
Aquest nou desafiament originà tot seguit una grossa activitat: no's parlava d'altra cosa: els uns daven ja com a certa la mort del pretendent, els altres opinaven en sentit contrari.
Per si podien fer un arreglo, tota vegada que l'un cobrava dels dos cafès, van oferir al pretendent el cafè que no tenia tanta importancia, i ell va contestar: «—Com quedaria jo davant del poble? Jo no torno a Barcelona viu si no queda meu el cafè concert».
Aquell home creia que tota la ciutat se preocupava dels seus actes.
S'efectuà la baralla, el pretendent ferí a l'altre, i ell mateix, en companyia dels padrins, va dur-lo a casa seva, perquè estava molt mal ferit.
Altres dos, per un assumpte per l'istil, era tant l'odi que's tenien, que, obcecats, varen tancar-se en una cambra fosca, i allí l'un a l'altre van cusir-se de ganivetades.
Era tanta l'importancia que en certa
