veritat, sas pretensions no eran pas injustificadas. Lo que hi ha es que en aquest home essencialment polítich, en lo sentit més maquiavelich de la paraula, tot era fill del cálcul, de la premeditació y del egoisme. Aquest home tant terrible que moltas vegadas no gosavan los cortesans anar á trobarlo si per endevant no 'ls enviava un guiatge que 'ls garantís la llibertat y la vida; aquest lleó que d' una urpada s' emportava un regne y que ab tanta facilitat treya del mon als homens que li feyan nosa, era un anyell tractant ab los estaments de la terra y fou sens cap dupte l rey més parlamentari de la Edat Mitjana.
En Pere del Punyalet, lo butxí del Infant Fernando, de 'n Jaume de Mallorca, del Comte d' Urgell y de 'n Bernat de Cabrera, sempre fou suau, afectuós y condescendent ab las Corts de la terra; sempre trobava accents de paternal tendresa pera tractar ab las universitats ó municipis del bras reyal. Tenia massa talent pera no compendrer que no era tant fácil destruir los furs ó públicas llibertats de sos sotsmesos com tallar lo cap á un cortesá caygut en desgracia. Llavors l' individuo agraviat per la infracció de un dret colectiu, podía alsarse cridant: — ¡Som llegió! Y en efecte la llegió s' alsava fent seu l' agravi. Aquesta unió dels individuos feya la forsa de las corporacions, y aquesta mena de forsa es la que imposa y amohina més als tirans.
Molt podría dirse sobre aquest tema ; mes no volém abusar per més temps de la paciencia dels lectors. Las observacions que deixém lleugerament apuntadas bastan pera que obren ab interés aquesta crónica aquells qui may l' han llegida. Afegir més reflexions á las ja fetas, sería anticipar las que 'l lector de sobras sabrá fer sens inspiració agena.
Pàgina:Crónica del rey d'Arago en Pere IV (1885).djvu/14
Aquesta pàgina ha estat revisada.
J. Coroleu.
