be quinze braces, e puig stalonaren lo, e meteren hi foch ab lenya, per ço que caygues; mas quant fo cremat tot, e la gent sperava quel mur caygues aquella saho, no u feu, per que tots ne foren despagats.
Ab tant lo vespre fo vengut, e tuyt anaren s'en a les tendes per reposar. E mentres cascuns staven axi, lo mur caech per si mateix al vall. E puix tota la gent esplanaren la e adobaren la hon devien entrar, mal grat dels Serrayns. Mas los Serrayns havien fet hu mur dintre aquell qui era caygut; els crestians havien lo dessots cayat, quels Serrayns no sabien res; mas nol volien enderrocar, per tal quels Serrayns non fessen altre, e ques fiassen per aquell, e quant lo jorn de la batalla fos, no calra sino epenyer e ell sempre cauria. Tot axi com ho hagueren ordonat ho faeren.
Com lo Rey en Jaume d'Arago pres la ciutat de Mallorques e fou en l'any de Nostre Senyor 1228, a trente hu de dehembre.
ço fo en lo any de la incarnacio de Nostre Senyor Jesu Crist, tinent 1228, lo darrer dia del mes de dehembre, de mati, la vespra de Ni-nou, qui fa lo temps bell e clar.
El rey feu assaber a tuyt per la ost que s'en aparellassen de entrar en la ciutat. E tuyt anaren oir les misses, e confesaren, e combregaren; e puix anaren se dinar de plors e de lagremes e d'altris menjars, e perdonaren se los uns als altres. E prengueren lurs armes. E quant foren tots armats, a cavall e a peu, anaren se vers aquella part hon devien entrar.
Ab tant hun servent qui ere de Barcelona, ana desrenjar ab hun peno que aportava, e munta s'en al mur; e cinch de altres servents anaren hi al dos, e enderrocaren los Serrayns que y eren en huna torre; e aqui posaren lo peno real; e puix sonaren ab les spases a la ost que pensasen de entrar en la ciutat; e cridaren: «Via dins! via dins! que tot es nostre!».
Don los crestians foren molt alegres de aço. E apres de