-Senyor, digueren aquells, nos som aparellats».
Quant vench lendema, l'emperador hac fet fer lo camp hon se combatessen, els dos cavallers que eren contra la emperadriu foren aparellats de la batalla e de entrar al camp. E lo emperador trames missatge al comte de Espanya, si era aparellat ell e son companyo, que entrassen al camp. E esdevench se que quant vench aquell mati, aquell cavaller quel comte havia amenat per companyo que fos ab ell a la batalla, s'en fugi, que hanch lo comte nos sabe ques fo fet. E sperava que vingues, tant que lo terç dia era ja passat. El comte conech quel companyo li era fuyt e li havia fallit; fo molt irat; e guarnis molt gint; e aparellas, puix ana s'en al emperador; e lo emperador dix li si era aparellat de entrar en lo camp.
«Senyor, dix ell, yo us dire com m'es sdevengut. Lo companyo que yo havia amenat ab mi m'ha fallit e m'es fuyt. Per que no es pas cosa rahonable que yo combata ab dos cavallers ensemps, mas combatrem ab la hu, e puix ab l'altre, si tant dura la batalla, si Deus me ajut».
Dix lo emperador: «Axo es raho».
L'emperador trames a dir als altres cavallers que reptaven la emperadriu ço que era esdevengut al comte, per ques combatria ab la hu e puix ab l'altre, e que li paria raho. E els dos cavallers atorgaren ho, e dixeren la hu al altre: «Quel que sia millor cavaller de nos ab dos e pus fort se combata primer». E aço se empres entre ells dos cavallers. E lo emperador dix al comte que entras al camp e que combatria ab la hun cavaller e puix ab l'altre.
E ab tant lo comte entra primer al camp, axi com es costum, e puix vingueren los dos cavallers. Mas no y entra sino la hu al camp, aquell qui era millor cavaller. Mas null hom no sabia en la terra, que aquell fos lo comte de Barcelona.
