| Dotor.
|
Sí, Saro, si veritat;
pero ho pintares de un mòdo
el mes patent y mes clar.
El valent que atropellaba
baig capa de lliberal
á tots aquells miserables,
¿no es pintura que te sal?
Y el altre tonto que ouires
que á Sènta li unflaba el cap
en les máximes servils
y tú el vares albardar,
¿et pareix que el tal cuentet
no ha segut ben apropiat?
Y sapies que ara este asunte
es el mes interesant
perque de esta desunió
pòden resultar grans dañs.
Imprudènsia en los servils
es el voler reprobar
tot lo que les Corts treballen,
tot tiranto á mala part.
Dels lliberals imprudènsia
es volero tot portar
á sanc y á fòc, sent així
que no hiá necesitat.
Sinse ducte en uns y en atres
es imprudènsia molt gran,
no confiar com debien
en lo Congrés nasional,
cuant nos donen unes pròbes
les mes fines y brillants
del seu saber y prudènsia
é infatigable treball.
¿Pero qui parla? el mes pario
el mes burro é incapás
que ni tan sols difinir
qué es Constitusió no sap.
El hòme prudent y de dòcte,
el chust, virtuós y sant
confia primerament
en Deu, que es font prinsipal
daon dimana tot lo bé;
y al Señor prega humillat
done llum als que gobèrnen
pera que puguen dictar
lleys conformes á la lley
de Cristo Crusificat.
Confiem en segon lloc,
en aquells que han confiat,
y posaren á son gust
elechits y garbellats
de la flor de la Nasió.
Si algú creu ma propasat
en este elochi, que es pose
en aquell puesto, y vorá,
si fará lo que ells han fet;
que no es lo mateix parlar
|
