Pàgina:Conversacions entre Saro Perrengue i el Dotor Cudol 6-10.djvu/37

Aquesta pàgina ha estat revisada.
Dones una llisó santa

á eixa caterba gran
de escritors que ens han eixit,
que parlen sols per parlar,
pero en tan pòca sustansia,
y tan pòca utilitat,
si no es molt poca vergoña,
que fruit ningú no traurás
dels protocols que ens encaixen.
Yo em figure que han pasat
molts dells á escòla de escriure
sense saber lletrechar;
y aquells que pòden escriure
que son hòmens ilustrats,
es fiquen en un rincó,
sinse eixir del seu forat.

Saro. Això es lo que á mí me agobia

Yo debia haber callat
al veure callar als homens
mes erudits y lletrats.

Dotor. ¿Y tú creus que eixe silensi

no els servirá de dogal
en lo dia del chuí?
¿Pues que el Señor no els dirá:
el talent que yo et doní
cóm el vares emplear?
Que recorden Levanchèli
dels talens, y alli vorán
si no treballen y aumenten,
el prèmi que cobrarán.
Eixos hòmens á qui Deu
de talent els ha dotat,
son els que escriure debien,
sempre unint y achermanant
Relichó y Costitusió,
pues dificultat no hiá,
perque es segur que no tenen
incompatibilitat.
Sempre escriure baix la idea
de unió y de fraternitat.
no en fi de embuir idees
subvensibles y alarmants.
Yo estic molt mal avengút
en tots eixos holgasans
que no treballen podent
y debent per son estat.

Saro. Yo ha fet una gran tontada

en haberme en res ficat.

Dotor. Si tú estás arrepentit

yo no huestic, pues sé clar
que no he parlat còses males.

Saro. Yo no sosegue un instant

pues coneixent ma rudéa
crec que en molt auré faltat.

Dotor. Recopilém cuant ham dit,

meditémo bé, y vechám,
si en algo ham faltat, que yo
també em vullc com tú salvar.
La conversasió primera
que tinguerem, fon probar
que per la Constitusió
que el Rey habia churat,
tota la nasió española
habia resusisat,
que els opresos eren lliures
y podien parlar clar.
y els déspotes opresor
no osaben alsar el cap;
que les intrigues y estafes
ya shabien acabat;
que reinaba la chustisia,
no el despotisme y maldat.
¿En asò mentirem, Saro?
No mentirem, que es veu clar
que ara els dinés no corrompen
ni tòrsen als tribunals.
La prepotènsia é inchustisia
que al pòbre oprimia abans,
pues en tots los pleits triunfaba
qui mes solia amollar:
ara no, que ante la ley
rics y pòbres son iguals.
¡Chuí de Consilió!:::
¿Qui ha vist pensament mes sant?
¿Qui ha vist idea mes alta?
En ell es pega en lo cap
al prepotent opresor
perque el òr asi no val.
¿Con que, Saro, tens escrupol
en esta primera part?

Saro. No, señor, no em queda ecrupol,

perque tot es veritat.

Dotor. Yo malegre, pues aném

pasém, si et pareix abant.
En la segona parlarem
del goig y alegría gran
que en Valencia y en Godella
tinguerem al colocar