| Saro.
|
Tots los panderos del poble,
les donsaines y tabals
de los pueblos inmediatos
que els habia convidat,
ferrets, cañisets, tiplets,
castañetes á grapats,
guitarres y guitarrons,
manduries::: que sé yo cuants
instrumens á la mescla,
hasta dels meus animals
sanserros y campanilles.
Yo els tenia convocats
pera les dos del matí,
y estiguí sinse apegar
els ulls en tota la nit,
era la mehua ansia tal
que em pareixien les hores
uns llarguissims sentenars.
Sentí la una, y malsí,
y la terra baig besar,
y achenollat doní grasies
al Pare de les bondats,
al Deu de misericordia,
pues per la sehua pietat
nos doná vida hasta el dia
tan dichós, feliz y gran,
en que España de opresions
eixia y cautivitats.
¡Quines llagrimes tan dolses
derramí en aquell instant!
no em cabia dins del pit
el cor, sempre palpitant,
y em pegaba unes batudes
que me fea tremolar;
y diguí entre mí mateix:
¡y á estes hores be aurá
algan Español que dorga!
|
