El company den Joan, sempre invisible, va colocar-se darrera la cadira pera veure-ho i sentir-ho tot.
Els cortesans que aleshores entraven semblaven elegants i graciosos, però, si sels mirava bé, se veia lo que eren realment: manecs d'escombres, coronats de ulls de col, que l bruixot havia animat i cobert amb vestits brodats. Tot això no contribuía res a l'assumpte: era no més pera l'aparat.
Va haver-hi un xic de dança; després la princesa va explicar al bruixot que se li havia presentat un nou pretendent.
— Què li haurem de preguntar demà quan vingui al castell?
— Escolta, — va dir el bruixot, — convé que jo t digui alguna cosa: escull un objecte ben senzill. Així, ben segur que no hi pensarà. Una de les teves botines, per
exemple. No ho endevinarà pas. Fes-li esbocinar la testa, però no t'oblidis de portar-me ls seus ulls, perquè seran el meu dinar.
La princesa féu una profonda reverencia, prometent no descuidar-sen. El
Pàgina:Contes (1907).djvu/83
Aquesta pàgina ha estat validada.
