company den Joan, que l bastó feia invisible, volà darrera d'ella, bastonejant-la fins a fer-li sang.
Així van anar creuant l'espai.
El vent, ficant-se sota l mantell, va desplegar-lo com una vela de nau, i la lluna va atravessar-lo amb els seus raigs.
— Quina pedregada! Quina pedregada! — deia la princesa a cada cop.
Al fi van arribar a la montanya. Ella va picar en una roca, que va rodar amb soroll de trons, mentres la montanya s'obria i la princesa hi entrava. El company den
Joan va seguir-la, sempre invisible.
Van caminar per un gran corredor, les parets del qual brillaven extranyament; i penjaven del sostre milers de grosses aranyes que pujaven i baixaven llençant flames.
Van arribar a una gran sala, les parets de la qual eren d'argent i d'or i estaven decorades amb flors vermelles i blaves, i grosses com sóls; però no s'haurien pogut cullir perquè les tiges eren horribles serpents vermells, i adhuc les flors no eren sinó les flames que sortien de la boca
Pàgina:Contes (1907).djvu/81
Aquesta pàgina ha estat validada.
