Joan. — Hauriem d'atipar-la de cops. — Això li faria bé. Si jo fos del rei, li estovaria ben bé la pell!
De sobte va sentir-se l poble que cridava joiosament sota les finestres. Era que passava la princesa, i, veient-la tant guapa, el poble oblidava la seva crudeltat i l'aclamava. Dotze donzelles d'honor amb vestits blancs i amb una tulipa d'or a la mà, cavalcaven prop d'ella sobre cavalls negres. La princesa també anava muntada sobre un cavall blanc, cobert de diamants i de rubins. Els seus vestits eren teixits d'or, i el seu fuet semblava un raig de sol. La seva corona brillava sobre l seu cap com les estrelles en el cel, i el seu mantell era fet de milers d'ales de papellones. Però lo que era magnific, més que ls seus vestits, era la mateixa princesa.
Quan la va veure en Joan va tornar-se més vermell que la sang que corre. No podia dir res. La princesa s'assemblava, ratlla per ratlla, a l'hermosa noia que havia vist en somnis la nit que l seu pare va morir.
Pàgina:Contes (1907).djvu/75
Aquesta pàgina ha estat validada.
