Pàgina:Contes (1907).djvu/72

nes vermelles, allà baix en la verdor.
Veien lluny, molt lluny, a moltes milles de distancia, allà on no havien estat encara. En Joan no havia contemplat mai tant belles coses del nostre globe meravellós. Un sol calent resplendia en l'aire fresc i blau. Varen sentir els caçadors tocant alegrament el corn en les vessants de les montanyes. Els ulls den Joan s'ompliren de llagrimes, i no s va poder estar de dir: «Bon Déu! Pensar que no pugui agrair-te prou totes aquestes meravelles que m deixes veure en el món!»
El company també havia juntat les mans, i, per damunt dels boscos i ciutats, mirava fit a fit el sól resplendent.
En aquell moment van sentir acords armoniosos sobre llurs testes, i van veure un gran cigne blanc planant per l'espai. Però de sobte l seu cant va afeblir-se cada vegada més, va inclinar la testa, i va caure als seus peus: era mort.
— Oh! Les soperbes ales! — va dir l'extranger. — Immenses i blanques com són, tenen un gran valor. Ja veus si he fet bé de quedar-me un sabre.