obrir el seu sac, va treure-n una capsa i va dir que tenia un ungüent que podia tornar-li la cama al seu primitiu estat; d'aquesta manera ella mateixa podria tornar a casa seva per ses propries cames. Però l'extranger demanava en canvi ls tres bastons que duia en el davantal.
— Es ben pagat! — va dir la vella brandant extranyament el cap.
Va insistir en no desfer-se dels bastonets, però no era gens agradable quedar-se allà amb la cama trencada.
Va donar els bastonets, i, quan l'altre va haver fregat la seva cama amb l'ungüent, la vella va aixecar-se i va anar-sen més lleugera que abans.
Verdaderament era un famós ungüent i de segur que no sen trobaria d'igual a casa de cap apotecari.
— Què n vols fer d'aquests bastonets? — va preguntar en Joan al seu company.
— Són bonics trocets de fusta, — va dir l'altre. — Jo ls volia posseir. Tinc manies com aquesta.
Van caminar encara molta estona.
— Com se cobreix el cel! — va dir en
Pàgina:Contes (1907).djvu/67
Aquesta pàgina ha estat validada.
