i se sentien aleshores crits de joia i esclats de riure, entre ls altres de la colla.
Cantaven, i en Joan coneixia ben bé llurs gentils cançons: les havia apreses quan era noi.
Grans aranyes llampantes, amb una corona d'argent sobre la testa, teixien d'una banda a l'altra un pont penjant, que, quan la fina rosada va posar-s'hi al damunt, resplendia com un mirall als raigs de la lluna.
Així varen divertir-se ls petits elfs, fins al sol ixent. Varen amagar-se aleshores dintre ls capolls de les flors, i el vent va enderrocar llurs ponts i llurs castells, que s'envolaren com llargues voladuries de fils.
En aquell moment en Joan sortia del bosc.
Una veu forta d'home va cridar darrera d'ell:
— Ep, company! A on vas?
— Món enllà, — va dir en Joan. — No tinc pare ni mare. Soc un xicot pobre, però Déu m'ajudarà.
— Jo també corro món, — va dir el des-
Pàgina:Contes (1907).djvu/65
Aquesta pàgina ha estat validada.
