çar les creus que havien caigut, i va posar a lloc les corones que l vent havia tret. Va pensar: «Un altre pot-ser fa lo mateix per la tomba del meu pare, ara
que jo no puc fer-ho».
A la porta del cementiri hi havia un vell captaire que s'apoiava sobre ses crosses. En Joan va donar-li les monedes de plata que duia i va continuar feliç i meravellat el seu camí a travers del món.
Cap al vespre va fer una horrorosa tempestat. En Joan va enllestir-se pera trobar un redós, però molt depressa va venir la fosca nit.
A l'ultim va ovirar una iglesieta isolada sobre un puig. La porta n'era oberta. Va refugiar-s'hi, pensant estar-hi fins que l mal temps fos passat.
«M'arrupiré en un recó, — va dir-se. — Estic mort de cansament i puc permetre-m una mica de repòs.» Va asseure-s a terra, va creuar les mans i va dir l'oració del vespre. Abans d'haver-la acabada ja s'havia adormit, mentres la
tempesta continuava al defòra.
Quan va despertar-se encara era nit,
Pàgina:Contes (1907).djvu/62
Aquesta pàgina ha estat validada.
