Mort. — Els he pescat en el llac, on brillaven molt vivament. Jo no sabia que fossin els teus. Pren-los. Són encara més transparents que abans. Mira ara en aquest pou d'aquí aprop. Jo t nomenaré les dugues flors que tu volies arrencar; veuras tot llur avenir, tota llur vida humana, tot lo que tu anaves a destruir.
La mare va mirar en el pou. Va veure que l'una devenia com una bona obra en el món de tanta felicitat i alegria que hi havia entorn d'ella. Va veure també la vida de l'altra: tot eren penes, angoixes, miseries, desolacions.
— L'una i l'altra són la voluntat de Déu, — va dir la Mort.
— Quina es la flor de l'infortuni? Quina es la de la felicitat? — va preguntar la mare.
— No t'ho puc dir, — va respondre la Mort. — No més has de saber que una de les flors era la del teu fill, era
l'imatge del seu avenir.
— Quina de les flors era la del meu fill? — va cridar de nou la mare. — Diga-m'ho! Si ha d'esser desgraciat, emporta-
Pàgina:Contes (1907).djvu/32
Aquesta pàgina ha estat validada.
