— No puc fer-hi res, — va dir la vella; — però pots donar-me ls teus llargs cabells negres. Ja ho sabs que són bonics. M'agraden molt. Jo t donaré ls meus, que són blancs: sempre es una compensació.
— Si no més vols això, — va dir la mare, — ja tels dono amb goig.
Va donar, doncs, els seus cabells negres, i en canvi va rebre ls blancs de la vella.
Varen entrar en el gran invernacle de la Mort, on totes les plantes creixen barrejades. Hi havien finissims jacintes sota campanes de vidre, i grans i grosses peonies. Se veien plantes aquatiques, les unes fresques, les altres mig malaltes; serps d'aigua s'entortolligaven entorn de llurs tiges. Aquí hi havien palmeres, alsines, platanes; allà, julivert i farigola. Cada arbre i cada flor tenia un nom; cada un era una persona que encara vivia, l'una a la Xina, l'altra a la Groenlandia, sobre tota la terra.
Hi havia grans arbres en testos petits que menaçaven de fer-los esclatar. Al contrari, plantetes lletges se trobaven
Pàgina:Contes (1907).djvu/29
Aquesta pàgina ha estat validada.
