hi havia una dòna vella de vestits llargs i negres.
— La Mort ha entrat a casa teva, — va dir la vella; — jo l'he vista. Se n'ha anat amb el teu fill; però corre més que l vent i no torna mai lo que ha robat.
— Diga-m no més el camí que ha seguit, — va dir la mare, — diga-m el camí i l'atraparé.
— Ja l sé, — va dir la vella; — però abans de dir-tel vui que m cantis totes les cançons que has cantat al teu fill: m'agraden molt; ja les he sentides abans. Jo soc la Nit, i he vist les teves llagrimes mentres cantaves.
— Te les cantaré totes, — va dir la mare, — però no m facis entretenir, perquè vui atrapar la Mort i tornar-li a pendre l meu fill.
Però la Nit va quedar-se muda i impassible. Aleshores la mare va retòrcer les mans i, feta una mar de llagrimes, va cantar les cançons. Hi havia més llagrimes que paraules.
— Agafa per la dreta — va dir la Nit — i entra a l'ombrós abetar. Per allí he
Pàgina:Contes (1907).djvu/25
Aquesta pàgina ha estat validada.